Viatge INTERRAIL

LA LLEI DE FUGUES.

Era un dia especialment fosc a Barcelona tot i la lluna plena que s’amagava rere uns grans núvols obscurs. El meu cigar il·luminava pobrament els carrers que, com cada nit, estaven solitaris i silenciosos. Cada petit so, cada petit brunzit ressonava per les velles i descolorides façanes, algunes amb rètols anunciant Maura com a president, entre d’altres.

Sobtadament, el cel es va encendre per una breu claror, seguida del soroll d’un tret que va recórrer tots els carrers fins a arribar al de Sant Fil, on em trobava. Tot i el fort espetec, pràcticament no em vaig alterar. A diferència d’altres aquest el vaig intuir distant, així que solament vaig incrementar suaument la meva marxa. Des de la llunyania m’arribaven sorolls de veus i corredisses que cada cop es sentien menys.

Finalment, uns esglais em van donar la benvinguda a casa. Els nens em van venir a rebre amb insistències d’anar a veure uns dibuixos que havien fet. Pel camí em vaig trobar la meva dona, la Carme:

-Estava molt espantada. He sentit un tret i com que tu eres al carrer... – i em va abraçar.

Era molt patidora, la Carme, i més quan tornava de nit. Jo sempre la confortava:

-Avui és l’últim dia que arribo tan tard aquesta setmana... I no et preocupis, Carme, últimament se’n senten menys – vaig respondre amb entrebancs – sembla que es veu més policia per aquests carrers.

Es va tranquil·litzar i va girar cua cap a la cuina quan vaig sentir una dèbil estirada dels pantalons. El Julio em demanava la meva atenció per anar a veure els seus dibuixos d’una vegada per totes, i jo hi vaig accedir. En tenia un pilot. En devia tenir més de vint. N’hi havia dels seus amics, de l’escola, però n’hi havia un que a mi m’agradava especialment: eren cinc personetes i cadascuna portava un nom a sobre. Una era ell, el Julio, l’altra el seu germà petit, en Benjamí, i més cap a la dreta una dona amb unes faldilles, per a mi molt escandaloses i jo al seu costat. Finalment, entre la mare i el Benjamí hi havia una figura esquelètica que es podia arribar a confondre amb un primat.

-Qui és aquest? – vaig preguntar tot estranyat a en Julio, pensant que devia ser un amic seu.

-El germanet petit – digué ell amb un breu somriure que em va meravellar.

Des de la cuina vaig sentir crits que demanaven la meva atenció.

-Joan! Mira, guaita què passa aquí fora al carrer – digué la Carme tot espantada, fent com si no volgués mirar.

Un home corria sobresaltat. Mirava enrere, com si un lleó enferotgit el seguís. Em vaig fixar que anava vestit d’obrer, al meu parer semblava fuster. Tot i la seva atlètica cursa cap a vés a saber on, semblava ja cansat. S’anava entrebancant i va estar a punt de caure en fer el revolt cap al carrer del costat.

-Què li deu passar, a aquest pobre home? – em preguntà la Carme, com feia de costum, com si jo tingués la resposta per a tot.

-No ho sé – vaig respondre jo amb la boca petita, sempre per no espantar-la.

Anava a seure ja a la taula tancant definitivament el tema del fuster quan de cop es van sentir uns trets. El Benjamí va venir corrents.

-Pare! Pare! Què està passant a fora?

-Res, fill, res. Anem a dormir.

El vaig agafar a coll i vaig deixar enrere la meva dona tot mirant per la finestra.

L’habitació era petita i estava en penombra durant tot el dia. El Julio estava pintant.

-Va, nois! A dormir! Que ja és tard.

El Benjamí, encara agafat a mi, em besà la galta amb els seus llavis tallats del dur hivern d’aquell any. Es van ficar al llit, els vaig tapar amb un parell de mantes i vaig marxar. Era estrany com cap dels dos s’havia oposat a anar a dormir. Vaig pensar que estaven esgotats.

A la cuina, ja hi havia el sopar a taula. Semblava que la Carme ja se n’havia cansat, de tafanejar per la finestra. Em vaig asseure i vaig començar el meu àpat.

-Què? Ja no m’esperes per sopar?

-Sí, és clar, amor meu – vaig respondre, ja un pel fatigat.

-Ha vingut la policia i s’ha emportat el cos d’aquell home. Han passat per davant del carrer. Algun veïns han baixat, però els policies els han fet pujat. – digué, com si es tractes d’un cataclisme. – En fi, com ha anat el dia?

-Bé, bé! Però molt cansat. Demà aniré al sindicat, i m’hauré de llevar d’hora. Tu et pots creure dues setmanes després de afiliar-m’hi encara estic omplint papers?

-No sé si va estar bé que et fiquessis aquí dins. Els papers te’ls he deixat a la tauleta del costat de la porta. Ja els veuràs.

Vam seguir sopant. Aquesta va ser l’única vegada que vaig intervenir en la conversa. Va començar a parlar del que havia fet avui, dels veïns, de les botigues noves de la Rambla... Vaig agafar el plat, el vaig deixar a la pica, i com si es tractes d’un intercanvi de bens, vaig agafar el diari per llegir-me’l per últim cop.

De camí cap al llit, la Carme va deixar anar un parell de comentaris pels quals s’endevinava que no tenia son i que volia fer la nit més llarga, però el meu cansament va fer que no respongués a les seves peticions. Per tant, ens vam ficar al llit.

Abans que l’esgotament fes la seva feina, vaig acostar-me a la panxa de la meva parella de llit i la vaig besà.

-Ja és grossa, eh?!

-Si! Tinc ja unes ganes que neixi! – vaig contestar, i amb una felicitat que feia dies que no sentia vaig aclucar els ulls.

Entre set i vuit potents cops a la porta van fer que ens despertéssim. M’hi vaig dirigir ràpidament un pel nerviós per veure de que es tractava aquell escàndol a aquelles altes hores de la nit. Pel camí vaig mirar el rellotge; marcava dos quarts de cinc. Vaig obrir la porta cautelosament, però de seguida que vaig veure que es tractava de dos agents de la guàrdia civil ja em vaig calmar.

-Hola, buenas noches tenga usted. ¿Es usted Juan?

-Sí.

-Nos tendría que acompañar al cuartelillo. Queremos hacerle unas preguntas.

-De què es tracta? Quines preguntes?

-Perdone, podría hacer el favor de hablar en español.

-Claro claro. ¿Para que les tengo que acompañar?

-Tenemos que interrogarlo por el asesinato de esta noche y, bueno, otras cosas.

Tot sorprès per aquell fet inusitat, vaig entrar a l’habitació de matrimoni, la més gran de la casa. Em vaig posar uns pantalons de pana i vaig agafar l’abric que hores abans havia deixat sobre una cadira al costat de l’armari.

-Joan, què passa?

-Res, res. Uns agents em volen fer unes preguntes. Tornaré de seguida.

Anava a sortir per la porta quan una veu preocupada, com no podia ser d’una altra manera, digué:

-Vés amb compte, si us plau!

-Sí, sí, no crec que estigui gaire estona al carrer. A més m’acompanyaran dos guàrdies civils. No hi ha per què amoïnar-se.

I amb un mig somriure vaig sortir cap al carrer. A la porta de casa vaig trobar als dos homes mirant els papers que la Carme m’havia deixat a la tauleta del costat de l’entrada.

-¿Así que usted esta afiliado a la CNT? ¡Interesante! – Va tirar els papers sobre la taula amb cara de fàstic. – Su nombre completo es Juan Rodríguez Picas?

-Sí..

-Pues vámonos, que cuanto antes empecemos antes acabaremos. – va dir mirant l’altre policia, que semblava com si s’aguantés el riure.

No hi havia ningú al carrer. Vam passar per algunes avingudes on normalment hi havia alguna persona, però aquell dia tot estava buit. Vaig pensar que una nit amb dos assassinats no era una bona nit per sortir a donar una volta pel carrer. Els dos guàrdies civils anaven al davant, cosa que em va estranyar molt. Tot hi això, cada vint segons es giraven per clavar-me una forta mirada. Jo els veia des de darrera, a uns cinc metre d’ells. Hi havia moments que caminaven molt de pressa, i llavors el policia que “reia” el frenava i li comentava alguna cosa. Llavors alleugerien el pas, fins que el “xerraire” tornava a exaltar-se. Només parlava ell. Semblava que tingués ganes d’arribar a casa i anar a dormir. La veritat és que jo em sentia igual; per tant vaig simpatitzar amb ell tot i com d’empipat semblava. Cada dos minuts em deixava anar un crit.

-¡Venga! No vaya tan lento, que no llegaremos nunca.

En canvi l’altre no m’acabava de convèncer. Era molt prim i escanyolit, i de tant en tant deixava anar alguna rialleta empipadora. Tot i el seu silenci, semblava gaudir del seu passeig.

-Juan, oiga. Venga un momento – cridar el de sempre quan ja feia uns vint minuts que estàvem caminant. – ¿Le apetece a usted un cigarrillo?

-Si, por favor. – vaig respondre quan, estranyament, em feien detenir la marxa. Era un carrer on els pocs fanals que hi havia il·luminaven parcialment. Per un cantó de vorera hi havia tres casetes on, òbviament, no s’hi veia vida. En l’altre teníem un camp molt gran. La veritat és que durant el viatge em vaig desubicar. No s’havia ja on érem, ni on havíem d’anar.

-¿Tienes fuego, Genaro?

El policia “rialler” va treure un portacigarrets d’or. Era el més elegant i bell que mai havia vist. Seguidament va repartir una cigarreta a cadascú i les va encendre amb un encenedor de metxa.

-¿Cuanto le ha costado?- vaig preguntar assenyalant el portacigarrets.

-No lo quieras saber... – va parlar per primer cop el Genaro, amb un to bastant de menys preu. – No creo que un anarquista llegue a tener nunca uno igual.

Aquella resposta em va desconcertar.

-¡Calla hombre, Genaro! Enciéndele el cigarro a este pobre hombre, que se nos va a congelar.

Em va encendre la cigarreta.

-Oiga, Juan. Estamos cansados, ya es tarde. Te voy a hacer un par de preguntar y así no evitamos medio camino. ¿Que ha visto esta noche?

Li vaig explicar que tornant cap a casa havia sentit uns trets. Llavors, des de casa havíem vist un home corrents. Li ho vaig descriure tot tal i com havia anat. Semblaven força desinteressats. Un no em mirava i l’altre estava rient.

-Muy bien, así me gusta, gente cooperadora. Escuche, tendría que hacerle unas preguntas por el tema de su sindicado. Si fuera tan amable de contestármelas. A veces el oficial nos hace ir por las casas para hacer este tipo de preguntas. Así aprovechamos.

Jo vaig assentir, però em va sorprendre un canvi de tema tan dràstic.

-¿Des de cuando pertenece a la CNT?

-Desde hace un par de semanas,, pero la verdad es que hace tiempo que lo tenia en mente.

-Vaya. ¿Esta usted pensando en asistir a la huelga de la próxima semana?

-Sí. Si nada me lo impide voy a asistir a ella.

-¿Sabe usted que esto es peligroso? ¿Que a veces se detienen a anarquistas?

-Sí, pero creo que si no luchamos por lo que queremos, nadie nos lo va a dar.

-Bien. Bueno… ¡Genaro!, parece buen hombre, ¿no cree? – va dir tot llençant la cigarreta a terra i trepitjant-la amb el peu.

-Sí, sí.

-Venga, Juan. Puede irse. Si necesitamos más información, ya le vendremos a buscar.

-Gracias.

La veritat és que totes aquelles preguntes i tota la caminada feta per no-res m’havien irritat i malhumorat de debò. Vaig aixecar la mà per acomiadar-me per intentar ser cordial i vaig continuar el meu camí. La veritat és que estava una mica perdut. No sabia cap a on anar. Per intentar perdre’ls de vista d’una vegada per totes vaig accelerar la marxa i anava a dirigir-me al primer desviament. Però abans d’arribar-hi, vaig sentir uns crits tan ensordidors que em vaig sobresaltar i vaig girar el cap ràpidament.

-¡Alto a la guardia civil! ¡Alto a la guardia civil!

Llavors em va arribar un estrepitós soroll que quan me’n vaig adonar ja m’havia impactat a la cama. Seguidament un em va tocar el braç. Em va projectar cap enrere, i vaig sentir que per tot el meu braç regalimava sang d’un intens color vermellós que no s’acabava de veure en aquella mitja foscor. Ràpidament em vaig tapar la ferida amb la mà esquerra, però en aquell moment un altre projectil em va impactar al pit. Vaig caure a terra. El meu dolor era molt intens. No sabia si sentia fred o calor, si sentia veus o el carrer estava en silenci.

Va ser llavors quan, amb totes les meves forces, vaig aixecar el cap buscant ajuda. A uns vint-i-cinc metres vaig veure el “rialler” que em decisió aixecava un braç cap a mi. De cop, un altre tret. El meu cap va caure.

Tot es va tornar molt tranquil. Ja no vaig sentir res més.

EL CANVI CLIMÀTIC AL PLANETA TERRA

En el nostre planeta s’està produint un canvi climàtic a causa de les nostres emissions de diòxid de carboni i altres agents contaminants a l’atmosfera. La temperatura ambiental de la Terra augmenta ràpidament, i es preveu que en els pròxims cent anys pugui augmentar sis graus més. Aquest increment de temperatura provocaria canvis a la Terra greus, que perjudicarien notablement la vida dels humans. Les conseqüències de que la temperatura augmentes un grau centígrad serien varies:

-          S’obriria un pas a l’Àrtic durant sis mesos l’any. Això ens indicaria que el desglaç comença.

-          Hi haurien canvis meteorològics, el nombre de inundacions, huracans i grans sequeres augmentaria.

-          S’augmentaria el nombre de deserts als Estats Units d’Amèrica.

-          La quantitat i la qualitat de l’agricultura al Regne Unit augmentaria.

Podem veure que no totes les conseqüències del canvi climàtic (a petites mesures) són negatives. Les conseqüències, si el canvi fos ja de dos graus, serien més grans i desastroses:

-          Es desfarien bona part dels glacials de Grenlàndia i això suposaria que els ossos polars s’extingirien, ja que no tindrien on viure.

-          Grans canvis en la biosfera, molts irreversibles.

-          Moltes migracions de diferents espècies d’insectes.

-          Nous boscos.

-          El desglaç provocaria la pujada del nivell del mar. Això suposaria que moltes ciutats costaneres s’inundarien, al igual que moltes illes quedarien submergides.